A principis de segle, del XX és clar, els més veterans (no necessàriament ancians) de les antigues cases de repòs (bon eufemisme per denominar els manicomis), aquells que ni els combinats mortífers de les píndoles ni les pallisses, els maltractes i vexacions constants dels zeladors aconseguien fer desaparèixer, estaven tancats perquè deien representar un perill tant per a ells mateixos com per a la bona gent de l'exterior. El cert, però, és que aquests supervivents no eren ximples, ja que adquirien una irònica o, si més no, inquietant saviesa.
Un quant temps després, fa ja una dècada, arribat a port en aquesta mena de sanatori culturalment mancat de salut, uns altres veterans (ni ancians ni savis) em van sorprendre per la seva actitud. Fou llavors quan vaig saber d’un dels mals que més els podia colpir, un mal perillós que els podia deixar fora de combat de manera definitiva. Una manera infal·lible de saber si algú patia d’aquest mal era observar-lo només uns instants i veure si tenia la mirada perduda en l'infinit.
Un quant temps després, fa ja una dècada, arribat a port en aquesta mena de sanatori culturalment mancat de salut, uns altres veterans (ni ancians ni savis) em van sorprendre per la seva actitud. Fou llavors quan vaig saber d’un dels mals que més els podia colpir, un mal perillós que els podia deixar fora de combat de manera definitiva. Una manera infal·lible de saber si algú patia d’aquest mal era observar-lo només uns instants i veure si tenia la mirada perduda en l'infinit.
Per intentar posar-hi remei i no caure en aquest estat de mirada perduda, un bon grapat del personal de sales, acaba, inevitablement, pensant massa durant les seves llargues i inacabables hores de feina. I pensar massa és tan dolent com pensar massa poc (i, si no, que li ho preguntin a més d'un). Pensen en tot el que feixugament duen i en el temps que han d’arrossegar encara minut a minut... Pensen en plats de cuina, en sexe, en hipoteques, en sexe, en esports, en sexe, en malalties, en sexe, en el cotxe nou, en sexe, en nois o noies, en sexe amb nois, noies, ancians, animals, pals d’escombra, pastilles de sabó o mascarons de proa. Pensen en plans de jubilació, en la casa nova, en germans amb els qui no tenen relació, en roba, en rebaixes, en companys amb els que no es parlen, en llistes negres, en suposades putades, en empelts de plantes... tant és... Pensen o, si més no, intenten fer-ho (o fan veure que ho fan)... Ja he dit, però, que això no és tan perillós per a la seva salut mental com el fet de quedar-se en blanc mirant els murs d'aquest edifici durant hores i hores o recórrer, com un condemnat en una presó turca, amunt i avall o donant voltes en cercle, una distància que es podria mesurar en quilòmetres... D'aquesta manera no poden gaudir els moments, gairebé constants a partir de la primavera, que s’esdevenen a cada instant. Cadascú, i sense voler jutjar a ningú, però, fa el que bona o sanament pot...
El vertader espill de les nostres raons és el decurs de les nostres vides. Sabent que el temps només és un batec de l’univers i que, miris on miris, encara hi ha tot un món nu al nostre voltant, em pregunto: som massa mandrosos per lluitar? Quin sentit té mesurar el temps si mai en tenim?
