Avui se m’ha ocorregut que, si ens paguessin per equivocar-nos el 70% dels cops, treballar seria més divertit... El treball aquí, potser més que en cap altre lloc on han tingut el privilegi de gaudir dels meus serveis, és com creuar repetidament la frontera entre el plaer i el dolor. A qui no li agrada traspassar-la de tant en tant?
El dolor provocat aquí no és tan físic com anímic, però sempre ha estat permissible... sempre que es mantingués per sota del nivell greu o no es notés com s’exercia. De vegades, ni això. Està ben fet o no el fet d’usar la força –de la mena que sigui- en la feina? He sentit tota mena d’arguments per part de tothom. Però potser s’hauria de discutir fins a quin punt es pot provocar un dolor no físic...
Si em doneu una palanca prou llarga puc fer moure el món. Ja tenia raó ja el vell d’Euclides fa milers d’anys: amb la pressió adient es pot fer fer qualsevol cosa a qualsevol persona... confessar, agafar baixes per depressió (i no per picades de mosquit), encarar-se amb els companys, trair, mentir, robar... Fins a quin punt els que ostenten el poder poden arribar a fer quelcom? O formulat d’una manera millor, no és fins a quin punt poden arribar a fer quelcom a una persona, sinó fins on estan disposats a arribar per tal d’obtenir el què volen. El museu, però, malgrat haver-ne vist de quasi tots els colors, encara no ha presenciat –si més no en els darrers vuitanta anys- cap tortura (si més no física) o assassinat...
Tornant al dolor no físic. Alguns fets que me’n provoquen són: veure com els subalterns són quelcom impersonal per segons qui; veure que només són una estadística que ha de quadrar a fi del mes; no veure decència, honor ni dignitat en segons quins indrets (tant de sales com d'ofcines); estar-ne fart d’imbècils, companys hipòcrites de somriure fàcil, trossos de soca, enzes, caragirats, fills de puta, sonats, carallots i mal parits dels collons; no suportar les constants estupideses de la gent i menys encara si tenen poder, duen placa, són polítics o llepaculs; adonar-se’n que certes posicions garantitzen la corrupció, la manca de sinceritat i una manera irritant d’expressar-se en les suposades altes esferes. L’estupidesa, però, no és un tret inherent. Irònicament, veig que no només els idiotes creuen que tant sols ens sustenten els ossos.
He viatjat quilòmetres i quilòmetres i, pel que sembla, varis segles emocionals fins aquest forat oblidat de l’Ètica, el Coneixement vertader i la Intel·ligència. Provoca dolor, també, no tenir el coratge suficient com per anar-me’n d’aquest indret de mala mort.
Malgrat això, crec que sempre hi ha esperança i, quina millor plasmació d’aquest sentiment sinó manllevant paraules d’un poeta anglès: Amb el dolç pas del temps, però, aquesta hora aviat semblarà com un dia. Això de viure té més a veure amb la humanitat que amb la superba.
Em pregunto on hauria situat Dant uns personatges com els que ens dirigeixen (fora i dintre del museu). Amb els lladres? No, no tinc cap motiu per sospitar que hagin robat mai res, si no és el que qualsevol empresari estafa a Hisenda si vol que el seu negoci sobrevisqui, i això no es pot pas considerar un pecat. Entre els corruptes? Però, de quina altra manera es pot portar, un negoci? Entre els violents? No, no és el cas... no me’ls veig amb els membres arrencats d’un en un, com a Argenti, a mans dels seus companys pecadors. O potser entre els avariciosos, condemnats a empènyer una pedra ben feixuga per tota l’eternitat, entre les pedres d’homes com ells? Entre els hipòcrites? Ben cert però, s’hauria mostrat misericordiós Dant amb ells? Hauria deixat els gerents, directors i polítics a les portes de l’Infern, entre els oportunistes? No ho sé, però sempre és bo saber on he de situar els hipòcrites i els oportunistes.
Un dia vaig llegir un article de ciència sobre uns experiments fets a persones que patien d’Alzheimer. La majoria havien perdut l’ús del mecanisme cerebral que els servia per determinar en quin moment tenien gana o estaven tips, i si els donaves menjar sense parar, podien menjar i menjar, sense adonar-se del fet que acabaven de fer-se’n un bon tip i no podien tenir gana. De vegades penso que a la gent que pateix d’avarícia els passa una cosa semblant: el concepte prou ha desaparegut del seu malaltís cervell.
Celestí V va renunciar al papat per tal d’evitar el poder d’ofici. Quina diferència amb alguns que ens governen, extramurs o no, que estan disposats a renunciar a qualsevol aspecte de la seva feina, sempre que no sigui el poder i els beneficis de la seva posició. Dant els obligaria a córrer enmig d’un camp de cucs plorant llàgrimes i sang; potser seria un càstig excessiu per les seves negligències professionals, però em puc entretenir un xic imaginant-me aquesta situació mentre acabo les següents frases... Per avui ja n’hi ha prou. He quedat ben descansat...
Sóc un peregrí en una terra d’infidels.
El dolor provocat aquí no és tan físic com anímic, però sempre ha estat permissible... sempre que es mantingués per sota del nivell greu o no es notés com s’exercia. De vegades, ni això. Està ben fet o no el fet d’usar la força –de la mena que sigui- en la feina? He sentit tota mena d’arguments per part de tothom. Però potser s’hauria de discutir fins a quin punt es pot provocar un dolor no físic...
Si em doneu una palanca prou llarga puc fer moure el món. Ja tenia raó ja el vell d’Euclides fa milers d’anys: amb la pressió adient es pot fer fer qualsevol cosa a qualsevol persona... confessar, agafar baixes per depressió (i no per picades de mosquit), encarar-se amb els companys, trair, mentir, robar... Fins a quin punt els que ostenten el poder poden arribar a fer quelcom? O formulat d’una manera millor, no és fins a quin punt poden arribar a fer quelcom a una persona, sinó fins on estan disposats a arribar per tal d’obtenir el què volen. El museu, però, malgrat haver-ne vist de quasi tots els colors, encara no ha presenciat –si més no en els darrers vuitanta anys- cap tortura (si més no física) o assassinat...
Tornant al dolor no físic. Alguns fets que me’n provoquen són: veure com els subalterns són quelcom impersonal per segons qui; veure que només són una estadística que ha de quadrar a fi del mes; no veure decència, honor ni dignitat en segons quins indrets (tant de sales com d'ofcines); estar-ne fart d’imbècils, companys hipòcrites de somriure fàcil, trossos de soca, enzes, caragirats, fills de puta, sonats, carallots i mal parits dels collons; no suportar les constants estupideses de la gent i menys encara si tenen poder, duen placa, són polítics o llepaculs; adonar-se’n que certes posicions garantitzen la corrupció, la manca de sinceritat i una manera irritant d’expressar-se en les suposades altes esferes. L’estupidesa, però, no és un tret inherent. Irònicament, veig que no només els idiotes creuen que tant sols ens sustenten els ossos.
He viatjat quilòmetres i quilòmetres i, pel que sembla, varis segles emocionals fins aquest forat oblidat de l’Ètica, el Coneixement vertader i la Intel·ligència. Provoca dolor, també, no tenir el coratge suficient com per anar-me’n d’aquest indret de mala mort.
Malgrat això, crec que sempre hi ha esperança i, quina millor plasmació d’aquest sentiment sinó manllevant paraules d’un poeta anglès: Amb el dolç pas del temps, però, aquesta hora aviat semblarà com un dia. Això de viure té més a veure amb la humanitat que amb la superba.
Em pregunto on hauria situat Dant uns personatges com els que ens dirigeixen (fora i dintre del museu). Amb els lladres? No, no tinc cap motiu per sospitar que hagin robat mai res, si no és el que qualsevol empresari estafa a Hisenda si vol que el seu negoci sobrevisqui, i això no es pot pas considerar un pecat. Entre els corruptes? Però, de quina altra manera es pot portar, un negoci? Entre els violents? No, no és el cas... no me’ls veig amb els membres arrencats d’un en un, com a Argenti, a mans dels seus companys pecadors. O potser entre els avariciosos, condemnats a empènyer una pedra ben feixuga per tota l’eternitat, entre les pedres d’homes com ells? Entre els hipòcrites? Ben cert però, s’hauria mostrat misericordiós Dant amb ells? Hauria deixat els gerents, directors i polítics a les portes de l’Infern, entre els oportunistes? No ho sé, però sempre és bo saber on he de situar els hipòcrites i els oportunistes.
Un dia vaig llegir un article de ciència sobre uns experiments fets a persones que patien d’Alzheimer. La majoria havien perdut l’ús del mecanisme cerebral que els servia per determinar en quin moment tenien gana o estaven tips, i si els donaves menjar sense parar, podien menjar i menjar, sense adonar-se del fet que acabaven de fer-se’n un bon tip i no podien tenir gana. De vegades penso que a la gent que pateix d’avarícia els passa una cosa semblant: el concepte prou ha desaparegut del seu malaltís cervell.
Celestí V va renunciar al papat per tal d’evitar el poder d’ofici. Quina diferència amb alguns que ens governen, extramurs o no, que estan disposats a renunciar a qualsevol aspecte de la seva feina, sempre que no sigui el poder i els beneficis de la seva posició. Dant els obligaria a córrer enmig d’un camp de cucs plorant llàgrimes i sang; potser seria un càstig excessiu per les seves negligències professionals, però em puc entretenir un xic imaginant-me aquesta situació mentre acabo les següents frases... Per avui ja n’hi ha prou. He quedat ben descansat...
Sóc un peregrí en una terra d’infidels.
3 comentaris:
Potser patim tots d'Alzheimer ambiental. L'excessiu fred i/o l'excessiva calor a sales ens pot matar o fer-nos menys sensibles al dolor propi però també a l'aliè.
Però matisant el pensament dels deterministes tot ésser humà té el poder de la raó i de la voluntat per fugir -o cm a mínim intentar-ho- del pes de la seva herència i del seu entorn social. Com deia Ortega, yo soy yo y mi circunstancia. Suposo, però, que les hores i hores passades en la fredor d'aquells murs ciclòpics o sota la xafegor d'aquells sostres de plàstic contribueixen més al pecat que els medievals anomenaven accídia -no fer res-, que provoca precisament que la circumstància acabi per engollir el nostre jo, i per tant le nostre "tu".
Però què passa quan no es reprodueixen els mateixos comportaments en ambients menys proclius com ara a la climatitzda oficina? Deixo la resposta per a companys més avesats a les estades a l'Olimp.
Però estimat memento mori -memento vivere- deixa que acabi amb un pensament optimista: la guerra és la pitjor de les circumstàncies humanes; és allà on es veu la cara més sinistre de l'ésser humà, però també el rostre més abnegat, més sacrificat per altri... I crec que el museu encara no és cap guerra, suposo...
No crec que en aquest cas cap filòsof ni cap literat digués una frase com "és lu que hi ha". Però mentre aquest "lu" no canvïi o algú no el faci canviar o ens n'allunyem discretament, és ben certa, no? A partir d'aquí la qüestió potser seria com relacionar-nos amb aquest "lu": si li donem importància, si tant ens en fot o si existeix un "lu" específic i variable per a cada moment i per cada persona. Com sempre, potser tot es redueix a una sencilla qüestió de barems i equilibris, suposo.
ai...
m'acabo d'adonar que no és recomanable llegir aquest blog amb ressaca un diumenge al matí...
l'altre dia em van dir que els que fem blogs som uns ANTICS...
es veu qye ara s'han de fer podcasts per baixar-te a l'iPod...
quanta complicació...
millor me'n torno al llit
zzzzz
Publica un comentari a l'entrada